...sguardi sfocati...

book

2010-07-05T00:42:00.000+02:00

What's he building?

2008-10-08T16:30:00.005+02:00

What's he building in there?
What the hell is he building
In there?
He has subscriptions to those
Magazines... He never
Waves when he goes by
He's hiding something from
The rest of us... He's all
To himself... I think I know
Why... He took down the
Tire swing from the Peppertree
He has no children of his
Own you see... He has no dog
And he has no friends and
His lawn is dying... and
What about all those packages
He sends. What's he building in there?
With that hook light
On the stairs. What's he building
In there... I'll tell you one thing
He's not building a playhouse for
The children what's he building
In there?

Now what's that sound from under the door?
He's pounding nails into a
Hardwood floor... and I
Swear to god I heard someone
Moaning low... and I keep
Seeing the blue light of a
T.V. show...
He has a router
And a table saw... and you
Won't believe what Mr. Sticha saw
There's poison underneath the sink
Of course... But there's also
Enough formaldehyde to choke
A horse... What's he building
In there. What the hell is he
Building in there? I heard he
Has an ex-wife in some place
Called Mayors Income, Tennessee
And he used to have a
consulting business in Indonesia...
but what is he building in there?
What the hell is building in there?

He has no friends
But he gets a lot of mail
I'll bet he spent a little
Time in jail...
I heard he was up on the
Roof last night
Signaling with a flashlight
And what's that tune he's
Always whistling...
What's he building in there?
What's he building in there?

We have a right to know...

e ciao...

2008-08-08T00:17:00.003+02:00

demà comença un estiu de kilòmetres, dunes, mar, i grills a les muntanyes...acompanyat per la Curiositat que sempre em pica i guiat per l'Instint que sempre em perd, us dic arrivederci...

Hasta la vista, baby...

calorus maximus, delirium tremens

2008-08-04T15:38:00.003+02:00

"Are you talking to me?? Are you talking to meeee???" li repetia una vegada i una altra al Sol amenaçant que s'erigia sobre el meu cap. El gran astre es pensava que els seus graus intimidarien a un tipus com jo. Pobre il·lús. Em vaig calçar les botes i amb el millor smoking que tenia vaig sortir del Galliner disposat a plantar-li cara. Duia una brúixola encallada al Sud i la cara d'un cowboy de l'Oest. I vaig enfilar Nord amunt, allà on la distància entre la Bola de Foc i jo fós menor. El millor emplaçament per resoldre aquest encontre èpic: les bateries antiaèries del Carmel. Des d'aquest antic assentament ibèric la Humanitat lliuraria una batalla més contra el Goliat de cada matí. I jo, un David d'smoking, n'era l'encarregat. L'escollit.

Jo, el meu ego, i la motxilla carregada de vanitat vam escalar fins la frontera que separava els dos móns. 30ºC...32ºC...35ºC...39º......El cim. I una vegada allà, mirant fixament el Cercle Roent amb les meves ulleres del Lidl, vaig adonar-me de la sorpresa que em tenia preparada: una ciutat sota els meus peus, un vent conciliador que em xiuxiuejava cants llunyans de sirena, i la notícia d'unes vacances imminents en el meu telèfon celular.

Em vaig fumar un cigarret esperant la posta de Sol - en altres paraules, la retirada del meu adversari, que em coronava com a vencedor titànic d'aquella gesta- i vaig emprendre novament el camí cap a casa...

en Jekko...

2008-07-28T23:40:00.003+02:00

Tinc un nou company de pis. Com dirien els mallorquins, "es nom" Jekko. És un tipus peculiar, silenciós, amant del sol i dels racons perduts. Viu a la terrassa i en té cura mentre jo no hi sóc, i de tant en tant li explico quatre coses tot escarxofat a l'hamaca. Ell m'escolta, i jo crec que m'entén, tot i parlar llengues diferents.

M'agradaria presentar-vos-el. Qualsevol dia que vingueu potser teniu la sort de creuar-vos amb ell en una de les seves accelerades incursions terrassils. Qui sap on deu anar?

Us saludarà amb el savoir faire dels cavallers...

...silenci..

2008-06-25T21:37:00.004+02:00

Hi ha silencis que parlen. Són silencis de paraules sospeses a l'aire, que gravitenen el no-res. I de tant en tant, es despenja un gest, una senyal.

Avui he trobat un didal pel carrer. Recordo que de petit sempre tafanejava entre les caixes de l'àvia, i aquella més misteriosa, la que més em sorprenia, la més màgica de totes era la que contenia tots els estris de costura. Em meravellaven aquells coixinets on hi havien clavades centenars d'agulles, algunes petites, altres enormes...Pensava "la iaia les sap fer anar totes". I, de fet, era així. Samarretes estripades, mitjons foradats, pantalons que s'havien d'allargar...cada peça tenia el seu ritual, el seu modus operandi per ser arreglada. Només un detall era immutable: aquell caputxó metàl·lic farcit de minúsculs sotets que l'àvia s'enfilava al dit petit. Em fascinava. De vegades li demanava i me'l posava jo. Era com si, de sobte, em convertís en un petit monstre amb un dit de metall...i era molt més fort, invulnerable al dolor!

Hi ha silencis que es claven com agulles...i nosaltres ja no som aquells xiquets que jugaven a ser invencibles.

amantes...

2008-06-18T14:28:00.010+02:00

Quizá fué el mejor saxofonista que he conocido jamás. Deambulaba por las estrechas callejuelas de esa ciudad como si acariciara a una mujer desnuda...con los ojos cerrados...y en cada esquina parecía que bailara un tango con su vieja amante, a la que sostenía entre sus manos agrietadas por el frío de las madrugadas.

Me acuerdo que lo conocí un día 13. Él se reía de mí cada vez que se lo recordaba, y añadía "chico, tuviste suerte de encontrarme el día en que los gatos negros hipnotizan a la luna. Muuuucha suerte". Y entonces empezaba a tocar, como si sus palabras hubieran sido los primeros compases de una larga improvisación...Yo caminaba a su lado, y de vez en cuando acercaba mi botella de ron a las calaveras que nos acechaban desde los tejados marcando el ritmo con el titiriteo de sus dientes. Entre la basura las ratas cantaban antiguas canciones de esclavos y las cucarachas las acompañaban con el blues de sus patas. Todo era música. Hasta sus ojos pestañeaban al compás.

Llovió. Febrero vomitó sapos y culebras en negras nubes y yo huí hacia la primavera. Cuando el tren me devolvió a las alcantarillas sucias de mi ciudad, intenté en vano dar con él. Llegué a pensar que la lluvia lo habría arrastrado hasta el mar...lo imaginaba en las profundidades oscuras del océano, entre las rocas, cubierto de algas bailando en su pecho...

El domingo lo volví a encontrar. Lloraba. El agua de esas tormentas le había llegado hasta el corazón y sus lágrimas saladas le conferían un resplandor extraño a su rostro agrietado. En ese momento miré sus manos. Vacías. Y comprendí.

...emitiendo para toda la galaxia....

2008-06-11T16:48:00.005+02:00

Sol. Fa sol. Un sol llunàtic. I jo, un llunàtic sol. Un plaer. Una garça a la terrassa. És l'hora del cafè. Sucre? Ella sempre vol dues cullerades. Tres. Quatre graons. Escalo l'escala. Damunt davall. Tombarella. Esquivo l'alarma làser. Els ratolins del terrat i les seves fòbies. Terrorista d'ulleres de pasta. Un terrorista terroritzat al terrat. Qui ho diria? La veïna voyeur. Sin pecado concebido. Em confesso en els seus ulls. Peco als seus llavis. Profetitzo entre les...La garça em pica al cap. Em desperto. Salto, brinco, rebrinco...m'esguinço. Ai, las! Quin meco! Collserola és la Meca. Antenes religiosament encarades. Malcarades! Camarades, emetem! Partisans, desenterreu els terrats i atrinxereu-vos. La guerra de les banderes blanques ha començat. El rostre ennegrit de tinta. M'acaricio amb la pluma. Escric...

Fine

2007-09-02T23:32:00.000+02:00

Com una d'aquelles películes italianes en blanc i negre dels anys 50...així s'ha acabat el nostre viatge que ha donat la volta al sud de Mèxic. I ha sigut increïble.

Aquests últims dies els hem passat a San Cristóbal de las Casas, establerts allà com a base d'operacionsi des d'on hem anat fent excursions: un dia al cañon del Sumidero, l'altre a Palenque (crec que us havia explicat fins aquí), l'altre al mateix San Cristóbal (vist que hi érem, no estava de més fer un volt per aquesta ciutat,no?), i l'últim....ai l'ultim! El Bere va anar a San Juan Chamula, que es un poble on tenen una confusió religiosa que espanta, i qui us parla va anar a un poble que es diu Oventik...que no és altra cosa que un Caracol zapatista, és a dir un poble autònom de l'EZLN. Ho sabíeu, era una temptació...Estava a 1 hora de San Cristobal i vaig anar-hi amb un colega del DF del Bere (el hooligan Peter "Pitta"). Semblava una il·lusió,com si no pogués ser. Veure que existeix, que és real...i que funciona. Amb tot el carrer ple de murals zapatistes preciosos, amb la gent parlant una llengua ininteligible que és el tzotzil (els de la Junta del Buen Gobierno, 2 "compañeros" que duien el passamuntanyes i que éren els encarregats de l'acollida dels visitants,amb prou feines sabien el castellà), amb l'amabilitat de tots i cada un d'ells...No crec que pugui explicar-vos-ho amb quatre paraules,així que ja us ompliré de històries quan vingui...

En definitiva, va ser l'experiència que va culminar aquests 15 dies de viatge, on cada un d'ells ha sigut magnífic per una cosa diferent: des del poble perdut de Chacahua, passant per Mazunte i la seva rumbeta bona, Oaxaca (no s'oblida), Boca del Cielo, San Cristobal...Oventik...3.000 km d'aventura que no poden comprimir-se amb tan poques paraules... Demà agafo l'avió (s'intenta) i ja torno cap a la ciutat comtal..És una sensació extranya...emocionat perquè s'ha acabat un viatge brutal, però amb moltissimes ganes de tornar i explicar-vos-ho tot...i de veureu's..

Ara us deixo, que voldria fer unes pizzes per la residència...a veure si tinc temps...

Un petonas a tots i ens veiem demà!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Viva Zapata, cabrones!!!!

2007-08-30T02:04:00.000+02:00

Cargol treu banya puja la muntanya...i aixi els vostres amics amb el síndrome del cargol han pujat la muntanyeta, per arribar a 2.200 metres d'alçada en un paratge chiapanenc de nom cristianament revolucionari que es diu San Cristobal de las Casas. No ho entenem. Aqui fa fred pero tampoc van amb passamuntanyes...que estrany...i mira que a tots els documentals sortien ben tapats, eh?? Tot i això, l'anecdota seria en el viatge de tornada a San Cristobal, quan ens han posat un video-documental cronolgògic de la guerrilla de l'EZLN...ben posicionat cap a l'esquerra. De fet estavem tornant d'un tour al Cañon del Sumidero (on per cert hem vist cocodrils...), organitzat per una agència i tot, amb la qual cosa el panfleto ha semblat una mica estrany. Però endavant amb les destrals! Ja ho diu el Kim: que bonic es ser revolucionari amb un pis a les Corts, cabron...Demà de bon mati anirem a Palenque (a unes 5 hores i mitja, aqui al costat) a veure unes runes ("pedrots apilats antigament" Bere dixit) que es veu que son increibles i estan al bell mig de la selva... Allà pretenem dormir en un camping, on per fi tindrà sentit la tenda de campanya dels collonetis que ens estem carregant des del primer dia (el Bere te una espatlla mig tocada..."a l'altra se li ha posat un tel"...pobret, la carrega nomes ell...per això el vaig contractar).
I res mes, gairebe ja començen a prendre gust de final aquests dies aqui...aixi que nomes ens queda fer una cosa: DISFRUTAR-LOS A FONS!!!!Us hem parlat mai del mezcal? Ja us explicarem...
Ey Maguei! Au siau!!!!! Enga agur!!!!

kilometres i kilometres

2007-08-28T19:37:00.000+02:00

Oh Cargol!
La oda al cargol ès l'himne de la nostra ruta,que des de l'ultima vegada que vam escriure s'ha vist modificada. Hem canviat d'estat!! Ara som a Chiapas, on fa una calor de collons i potser es per aixo que la gent no va encaputxada com creiem...Les platges son magnifiques, tot i que la costa oaxaquenya no es queda curta: Mazunte (Beti, LA OSTIA!). Per cert! Sabeu que va haverhi un huraca a la regio del Yucatan? Doncs nosaltres en vam poder percebre les ultimes cuetades, ja que a Mazunte ens van agafar unes plujes que ens van obligar a fer una nit mes en aquest poblet perdut..D'alla cap a la ciutat de Oaxaca (Sergi, recorda'm q texpliqui de la revolta a Oaxaca), i de Oaxaca cap a la costa chiapanenca. Un collo i mig de kilometres, pero aqui els 2 cargols sans i estalvis i amb unes ganes d'embarcarnos cap a Sab Cristobal tremendes (alla no hi ha mosquits que ens devorin, mal llamp qui els va parir!).
Res mes! Una abrazada ben forta per tots i totes i ja us explicarem mes detingudament la resta quan hi hagi un momentet!
Siaaaaaaaaaaaaaaaau!

Retorn a la civilitzacio

2007-08-23T03:19:00.000+02:00

Som viiiiiiiuuuuuuuuuuuus!!!!

Si encara tenieu alguna esperanza de que un parell de mariachis armats amb machetes ens haguessin raptat per demanar un rescat milionari, em sap greu decepcionar-vos, pero continuem vivitos i coleando. Primer de tot, Irene, un peto mooooooolt gran per la Va provincia! Non vorrei finire nel fondo del mare con un paio di scapuzz' i cemento...Una vegada passats els comptes amb la mafia (irene, em sap molt de greu!), us explico amb brevetat -si es que es pot- aquests 4 dies d-abscencia:

nit de divendres a dissabte: viatge amb una mini furgo. Era com un acudit: El saben aquel que diu " que hacen 2 catalanes, 4 franceses, 4 alemanas, 1 gringo, 2 ingleses i 2 mexicanos en una camioneta?" doncs anar de vacances a Zihuatanejo, en uns bungalows davant del mar, i a disfrutar del primer bany a l'ocea Pacific (que haurien de dir-li Violento, perque de Pacific, us asseguro q poc).

Alla vam passarhi 2 nits, i la primera vam acostarnos a la localitat del costat Ixtapa, que vindria a ser com un Benidorm espanyol...dur, molt dur. Pero va valdre la pena, sobretot pel dia despres, ja q vam fer un viatget amb barca fins a una illa que hi ha alla aprop, i va ser increible: mentre anavem en barca, vam pescar una "black tuna", que seria el nostre bonito del norte. El peixot feia com 1'5kg i us puc assegurar q estava ben bo, pq un servidor se'l va cruspir al restaurant de l'illeta, on me'l van cuinar amb recepta local. Vaig aprofitar tambe la bellesa del mar per fer una mica d'snorkel, es a dir,em van equipar com un intrepid bucejador i vaig anar a la recerca de caballitos de mar i estrelles (que m'havien dit que se'n veien). D'aquestes dues besties no en vaig trobar ni una, pero tots els altres animals marins em van acompanyar durant les 2 hores que vaig explorar els fondos plens plens de corall de la platja: peixos de mil colors i mil formes van ser motiu per quedarme mes q satisfet del meu primer encontre amb el "pinche mundo marino", tal com va definir-lo l'amic mexica Jesus.

Despres d'aixo, retorn als bungalows i tret de sortida pel viatge pur i dur Bere-Roger. La primera nit ens la vam passar viatjant: primer de Zihuatanejo a Acapulco, centre turistico-hoteler que ens interessava tant, que vam quedar-nos-hi 1 hora, temps just per endrapar algo i fotre el camp cap a Rio Grande, on vam arribar-hi a les 6 del mati del dimarts. Aqui arriba l'aventura: imagineu-nos enmig d'un poble amb nomes 1 carrer com els del far west (de fet el Bere era del parer que no tardarien en arribar els germans Dalton i que hauriem de buscar el sheriff de la contrada). D'alla vam agafar un taxi que va portar-nos fins a una mena d'embarcadero ple d'animals que semblava un zoologic sense reixes (garces, gossos, gats, anecs, mapaches, galls, gallines...de tot lliure i saltironejant per alla), on vam agafar una lanxa que va creuar la Laguna de Chacahua, una llaguna preciosa encerclada de manglars i amb una biodiversitat que contemplava cocodrils, tortugues enormes...Us imagineu com estavem???Ens semblava de ser enmig d'un documental de l'australia aquell que fotia el cap dins la boca dels cocodrils. No tan intrepids com ell pero amb un esperit aventurer gens mins, vam travessar la llacuna per arriabr a l'altra banda on ens esperava un colectivo (una mena de jeeps descoberts on hi va tot cristo per 4 chavos), que havia de dur-nos cap al poble. POBLE??? no, amics, allo no era un poble, era una comunitat, es a dir oblideu-vos de carrers asfaltats, d'enllumenat public, de telefons...i imagineu uns caminets plens de cabanyes fetes amb fulla de palma...INCREIBLE. El Paradis. El lloc on vam dormir es deia "El Piojo", i tot i que el nom no invita, el lloc us asseguro que enamora. Cabanyes com les que us he dit davant d'un mar verge i enorme. Que vam fer? doncs primer de tot, no estressar-nos, i despres anar cap a l'aigua, on vam passarhi gairebe tot el dia amb uns colegues del DF que vam coneixer alla mateix. Despres sopar, chelitas, i cap a dormir.

Aquest mati, ja dia 22 ens hem llevat ben d'hora, a les 8, pero no us perdeu un petit detall: en aquesta comunitat, en aquest poble perdut de la ma de Deu, d'Al.la, de Buda i de tots no canviaven l'horari, amb la qual cosa ells anaven atrassats d'una hora. Por mi cara bonita. La ostia. Aixi que ens hem llevat a les 8 (les seves 7), hem esmorzat i ens hem encaminat a l'altra part del poble que no haviem vist, on hi havia l'Escola de Primaria. De fet, anavem expressament a lescola de primaria. Perque? Doncs pq al colectivo d'anada haviem conegut un professor del poble i director de l'escola (on son 3 professors i 2 barracons sense vidres per on passa tota l'aigua qn plou). L'home ens havia explicat la precarietat de recursos de l'escola a la seva comunitat i a tot l'estat de Oaxaca, i ens havia introduit aixi els motius de la lluita que ell i gairebe tota la comunitat de professors de Oaxaca estan duent a terme (son 70.000 i 40.000 han seguit i recolzat les protestes i les manifestacions que s'han endut mes d'un i dos morts...tots ells agrupats sota un sindicat unic, horitzontal i completament assambleari, sergi!). Aixi que hem anat a veure l'escola amb la intencio meva de fer un reportatge fotografic sobre la situacio. Ha sigut increible. Ens ha rebut l'HEctor, el professor, i ens ha dut a la classe, on hem estat amb els nens que ens feien mil preguntes, els hi explicavem milers d'histories i jo mentrestant descarregant fotos a tort i a dret (un carrete color, i otro B/n paolo!). Al final el professor els hi ha fet fer una redaccio i uns dibuixos a cada nen sobre com erem...ens hem pixat de riure, i una nena s'ha enamorat del Bere "tiene unos ojitos ermosos", dixit.

I la resta del dia l'em passat descansant altra vegada despres d'una pluja tremenda q ens ha agafat mentre tornavem de l'escola, i viatjant fins a Pueerto Escondido (que d'escondido en te poc), que es on ens trobem ara, emparats o desamparats altre com per la civilitzacio, pero com veieu, amb moltes ganes d'explicarvos tot el que haviem fet i amb moltes ganes d'enviarvos recors, abrazades i petons per tots!!!!!

mil petooooooooooooooooooonets!

Camins...

2007-08-18T02:51:00.000+02:00

"Camins vora les estrelles...Éren dos ocells de foc sembrant tempestes...Ara són dos fills del Sol en aquest desert...Mai no és massa tard per tornar a començar... "
Escoltant una mica de música nostra comencem a fer els preparatius pel viatge: motxilla, mapes, guies (tot i que en Quintana diria "pren la direcció del teu cor", preferim tenir una mínima idea d'on anar a cagar l'ou)...la partença, aquesta mateixa nit a les 3 per arribar demà de bon matí a la platja, a Zihuatanejo. El cap de setmana anem a aquest paratge costaner uns quants de la residència,i després ja continuem en Bere i jo... Que quants som? 14 Que com hi anirem? Amb un mini bus. I qui condueix? El xòfer...Us dic jo que en Gango està colze a colze amb la jet set mexicana, la crème de la crème del D.F.
Ja us podeu imaginar com estem ara...amb aquella espècie cuc a la panxa i amb la cagalera que et diu a cada moment "t'estas deixant alguna cosa...". Però és part del viatge, i aixi ens ho prenem. Mentre us escirc s'està organitzant una festa aqui a la residència, que pel que m'estan informant l'ha muntat un buey que viu aqui, que és un dels D.J.'s més preuats de Mèxic...ai collons! Doncs res, a afanyar-nos que tenim molta feina: beure unes "chelitas" (birres), fer una bailoteos, i preparar-nos per fotre el camp a la platja....quin estrès,oi??? jejeje...maleïu-me els ossos un per un, que sinó em destrossareu...
Mooooooooooolts petonassos!
Ah! Suposo que des d'ara serà una mica més difícil escriure amb l'asiduïtat que ha caracteritzat el blog aquests dies, però prometo que per poc que pugui,us aniré informant de la nostra posició estratègica amb les coordenades convingudes X= Sol Y= Platja Ñ= Ens hem perdut
Deixeu-me enviar una abraçada a l'Eixample proletari (Joakis del món, uniu-vos!), a l'Eixample burgès (endavant Second Towers!),a l'Eixample vividor (som-hi, Elio, "Aquest any sí!!!" -que acabaras la carrera-), al Kan Güell revolucionari (ja aniré pensant la millor estratègia revolucionària amb una bona piña colada a les costes del Pacífic), i uns petons molt grans a la Gràcia festivalera (a la meva germaneta que és el cor de la festa) als Pirineus estaronins (on la Moni es converteix per uns dies en la Heidi catalana), i un mooooolt especial i molt fort al Salento amant ("lu sule, lu mare, lu ientu" que cada estiu em roba una part cada dia més gran del meu cor...t'estimo!!!).
Fins la propera!

no se me apure,compadrito...

2007-08-16T17:54:00.000+02:00

Ay, ay, aaaaaaaaaaaaaay!!!!!!!!
Amics, ja tenim ruta del viatge. Ahir vam estar maquinant possibilitats, i després de barallar-nos amb la Lonely Planet, el Google Earth i els mapes varis i eventuals que tenim aqui, ja l'hem parit. Us la descric molt breument, i si voleu, us podreu fer una idea tot mirant un atlas o cosnultant aquesta meravellosa eina que és el Google Earth:
D.F. - Zihuatanejo -Acapulco (tranquils,només hi passem 1 hora, però és parada forçada per agafar un autobus) - Rio Grande (Lagunas de Chacahua)- Zipolite (que inclou Mazunte, Puerto Ángel i San Agustinillo) - Oaxaca - Puerto Arista - San Cristóbal de las Casas - D.F.
Ja ho veieu. Aquest és el traçat bàsic sobre el qual pretenem moure'ns, però evidentment s'anirà modificant (o no) en funció de les aventurilles que ens vagin passant i de les situacions que ens trobem en cada lloc.
Us deixo perquè encara tenim un parell de dies al D.F.i s'han d'aprofitar!!!! Ah! Per cert! Abans d'ahir vaig fer 3 kilos de pasta a mà i com uns 4 kilos de ragú (salsa bolognesa) per tota la gent de la residència...va ser divertidissim!!!!
un petonas a toooooooooooooooooooots!!!!!!!!!

el DF está padriiiiiiiiiisimo!!!

2007-08-14T23:18:00.000+02:00

ep companys, amics, familia i espontanis!!!

Primer de tot, deixeu-me que enviï una calurosa abraçada a Cardedeu i a Martorell, doncs m'han arribat informacions contrastades que asseguren que tenim seguidors asidus provinents d'aquestes terres fermes de la nostra Catalunya interior. Petonassos!!!!

Sé que esteu deleitosos de saber què ha estat de la nostra vida en aquest preciós dimarts d'agost...doncs us haig de dir que ha estat una jornada magnífica,i encara no s'ha acabat! El gallito kikiriki del mòbil del Bere ha tocat diana a les 7:30 del matí. I us preguntareu legítimament el PER QUÈ. (Oh!Per què? Per què???). El vostre clam creua oceans i el podem sentir des d'aquí. Doncs la resposta és perquè hi ha una meravellosa i irrepetible exposició al Palacio de Bellas Artes sobre la Frida Kalho. Així que allà ens teniu a les 9'30 del matí, fent cua per admirar les obres d'una grandíssima artista, però sobretot d'una grandíssima dona que tenia els ovaris de mirar a l'espectador en tots els seus autorretrats, interrogant-lo contínuament amb la seva mirada penetrant. Dona d'una atractiu singular però sens dubte colpidor, ens ha deixat mig confusos amb tant de color i tanta força...jo diria que ens ha "enkalhonitzat".

Allà mateix hem pogut admirar els murals d'alguns dels muralistes més importants,entre ells Rivera (marit de la Frida), Orozco i Siqueiros. Immensos, plens de llenguatge revolucionari i comunista...i continuant amb la mateixa onda ens hem acostat al Palacio Nacional, seu i protagonista dels grans canvis polítics del Mèxic del segle XIX i XX, que està decorat amb murals de Rivera que expliquen la història del país. Hauriem de proposar al Montilla que dibuixessin uns murals al Parlament, almenys així tindria algun tipus d'encant i ens despistarien de la grisor que s'hi respira...

De camí cap a casa hem fet parada en un restaurant popular que per 35 pesos (equivalent a 2 euris i poc) t'omplien la panxa amb el seu menú: caldo de verduras, tortillas, arroz, i enchiladas con mole (que seria una salsa feta amb cacao, i que està bonissima). Ara mateix som a casa on ens permetem una pausa per continuar la visita a la UNAM (la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic), i després al supermercat, on comprarem els ingredients necessaris per deleitar aquests compadritos de la residència amb una bona pasta all'italiana: tagliatelle al ragù, evidentment, fetes amb les nostres manetes.

Bé, pendejos i pendejas, fins demà!!!!!!!!!

devoció mexicana

2007-08-14T05:21:00.000+02:00

ei compadritos!!!!
com estem??? Avui ha estat un dia de redempció de les nostres penes.Almenys ho hem intentat. Després, parlant amb la Virgen de Guadalupe, hem vist que els nostres pecats éren múltiples,i el nostre penediment gairebé nul, així que de ben poc ha servit. Tot i això,l'excursió ha valgut la pena. La basílica es troba en un punt alçat de la ciutat, amb la qual cosa teniem unes vistes tremendes del DF, i a més, la ruta també ha servit per indagar en els costums dels compadritos mexicans, sobre els quals un antropòleg podria escriure'n llibres i llibres. Aquest tipus d'iconografia entre barroca i kitch és el llenguatge que utilitza l'església en aquest país per apropar-se a un poble que venera la imatge d'una manera espectacular. I no només això. També la barreja entre catolicisme i arrels paganes indígenes es fa palesa en aquest altar a la verge més important de llatinoamèrica. I encara diria més: el fetitxisme arriba fins a tal punt que tenen en una banda de la plaça on es troba la basílica, el "papamòbil" que va utilitzar l'antic papa per desplaçar-se dins aquest recinte.Estupendu.
La tarda-vespre l'hem ocupat caminant per un dels barris més europeus de la ciutat, on gairebé tothom és de color blanquet i els cotxes de color caret. El barri en questió es diu la Condesa, i tot i que és poc original en quant a arquitectura, mereix una visita per conèixer l'altra cara del D.F.
Ah!!!Importantíssim senyalar la trobada cultural del dia: per fi he vist uns mariachis!!!!Existeixen i són igualsals de les pelis:vestits amb atuendus típics dela zona, sombrero mexicà i entonant melodies populars amb aquell accent tant divertit que caracteritza els mexicans. Ha estat sens dubte la perla del dia!

Les fotikos

2007-08-13T19:28:00.000+02:00

Ei familia!!!
Ja estan aqui les fotos promeses, i mica en mica anirem engreixant l' album. Ara marxem de pet a Guadalupe, però prometo una explicació del dia d'ahir qun tornem. Va ser increîble!!
Petooooooooooons!!!!
Us explico breument el dia d'ahir: de bon matí ens vam dirigir tot un grup cap al museu de Bellas Artes, on hi ha una exposició fantàstica sobre la Frida Kalho que dura fins el 19. Éstan fantastica que vam decidir no entrar-hi, perquè per fer-ho haviem de fer 4 hores de cua (4 hores reals), de manera que "ni curts ni peretzosos" vam anar a un mercat d'artesania brutal, on per pocs pesos pots endur-te veritables reliquies de l'artesania mexicana. Després de dinar allà vam tornar per segon dia consecutiu al Zócalo, ja que un servidor volia fer una incursió a la calle de la moneda (la que vaig dir-vos que venien de tot i més) per fer un petit video que ensenyés l'ambient bulliciós que s'hi respira i per immortalitzar un d'aqulls crits de "veinte, veinte,veeeeeeeeeeeeeeeeinte pesos" que emtenen el cor robat.
Una vegada acomplerta la missió vam dirigir-nos cap a un barri preciós d'estil colonial que manté l'esperit d'aleshores (es a dir, que està bàsicament poblat per colonitzadors: francesos, anglesos, espanyols....) que rep el nom de Coyoacán. Va ser allà on vam acomplir una altra missió, jo diria bàsica: beure els primers tequilas en terres de pendejos. El tequila en questió es diu "Jimadores" i us puc assegurar que està booooooooonissim. Jo,persona que té especial repulsió a aquesta beguda, vaig jincar-me bons 4 xupitos amb tot el fervor catalano-mexicà que vaig poder entregar a aquest preciós i preciat destil·lat.

no mames!!!

2007-08-12T02:00:00.000+02:00

Que pinche pasa cuate??!!!

el viatge comença a prendre color, i cada pas en aquesta ciutat suposa submergir-se en una nova experiència...visual, gastronòmica, social...

ahir a la nit vam sortir gairebé tots els de la residència (ben be uns 18) i vam anar a una festa a casa d'un tio, evidentment amic d'un amic d'un de la residència...vam comprar cosetes per beure i ens vam presentar a la festa amb tot el morro però amb unes 40 birres, amb la qual cosa vam ser ben rebuts. Entre sons salseros vaig estar parlant amb uns tios mexicans, un de chiapas i l'altre de DF. El de Chiapas em va explicar una anèctoda increible: es veu que quan estava la universitat va estar sortint amb una tia durant força temps. Al cap de 2 anys que es coneixien la noia li va revelar un petit secret: "cariño, soy guerrillera", concretament del EPR (Ejercito Popular Revolucionario). Incrïble.

Aquest matí, la guerrilla catalana armada amb una càmara de fotos sota el braç ha anat a disparar allà on fa més mal: al centre del D.F. Hem anat a fer una volta pel famós Zócalo, la plaça principal i cor de la ciutat, sota la qual es troben les runes aztecas de Tenochtitlán. Casualment avui hi havia una trobada cultural dels pobles d'Oaxaca, un dels estats del sud als que anirem amb el Bere. Hi havia balls tipics aztecas, menjars típics dela zona i moooooooolta gent. He provat unes quantes coses: el tejate, (una beguda on mesclen mel,aigua i blat picat) i els chapulines (ATENCIO: saltamontes fregits i trossejats amb una espècie de pebre vermell dolç...i us haig de dir que no éren dolents. Tranquils, tampoc es convertiran amb la meva base dietètica, us ho asseguro..). També hi havien una espècie de chamans que purificaven a la gent amb incens i fulles d'una planta que desconec. I molta música. Després hem seguit caminant pels voltants de la plaça, per la Calle de la Moneda i contigus, que són plens de gent que ven de tot. I quan dic de tot, vull dir de tot: rotuladors per escriure cd's, peluches, menjar, tovalloles, llums petits per llegir, hules de plàstic per la taula...i un llarg etcètera de productes sense sentit i sense lògica units pels crits dels venedors " veinte, veinte, veeeeeeeeeeeeeeeeeinte pesos!!!!", i pel perfum invadent de menjar no apte per estómacs delicats. El passeig s'ha acabat en sec quan s'ha posat a ploure violentament. Ens hem refugiat provisionalment dins l'església del zócalo,però en vistes que no tenia intenció de parar hem corregut fins al metro i així, tot xops, hem tornat cap a casa, (1 hora i 1/2 de camí, que no és moco de pavo...).

Ara, relax. Una bona recepta per anar-me fent a la idea que sóc a Mèxic, i per anar assimilant els colors, les olors, els sabors, els rostres...

Fins demà, amics!

no chingues pendejo!!!

2007-08-11T02:21:00.000+02:00

viste, pinche!!!

ja soc a Mèxiiiiiiiiiiiiiiiiiiiic!!!ara mateix a l'habitació del bere, que esta de puta mare. És una residència d'estudiants guapissima aamb cuina i lavabos comuns, una terrasseta ideal, unes hamaques entre arbre i arbre, i unes habitacions chingonas. Per qui alguna vegada hagi estat al Miramonte (el famos studentato de bologna), això és el seu germà mexicà. Fins i tot hi ha el mateix numero de persones: 23!!! increible...
De moment només puc explicar-vos d'aquest meravellós paratge on he anat a parar i del taxista boig que m'ha portat fins aquí. El tio s'ha dedicat a enumerar-me les coses bàsiques per sobreviure a Mèxic, és a dir: noms de totes les cerveses, noms de tots els tequiles, noms de totes les drogues, i tots els insults possibles i imaginables.
la sensació més colpidora és la d'haver fet més de 9500 km i sentir-se com a casa...encara trasbalsat per les més de 24 hores que porto viatjant, però amb la sensació fortissima de que aquesta gent són compares nostres...
Per cert! Aqui ara mateix son les 18h de la tarda i fa un sol tremendo...us deixo! Dutxa i pa la kalle!!!
un peto a tots, bueys!!!!!!!!!!!!1

2007-08-10T07:30:00.000+02:00

Ja està tot llest.
Amics, ha arribat el dia D, i a la hora convinguda s'incicia la missió vakkances...Em sento com un 007: amb llicència per matar. Matar el temps, esclar. Així que us envio una abraçada ben forta a tots i molts petons (alguns molt especials ja van rumb cap a itàlia)...

Fins la propera!

Ja comencem...

2007-08-09T16:50:00.000+02:00

Doncs sí, ja comencem.

Encara no ha començat el viatge però ja hi han les primeres sorpreses: en comptes de fotre el camp el dia 13, resulta que haig de marxar el dia 10. Problema??? Cap ni un! Ara, us asseguro que una bona dosi d'adrenalina en forma d'estress s'ha apoderat de mi aquest matí de dijous. Haurieu de veure el meu preciós llit completament arrebossat de samarretes, pantalons, calçotets (tots nets, no us preocupeu..), mitjons (n'he vist un amb un bonic forat que rebrà el sobrenom de "entrada d'aire"), etc, que vaig seleccionant minuciosament per configurar una motxilla perfecta. Serà una d'aquelles motxilles que una vegada desfeta, ja no podrà refer-se mai més. Embotida talment com si es tractés d'una botifarra de Nadal. Així és com us l'haurieu d'imaginar.

Una vegada acomplerta la missió d'endur-me atuendus que evitin que vagi amb pilotes per Mèxic, es presenten els "plus", que vindrien a ser una càmara de fotos digital (petita) i una càmara reflex (gran) amb els seus corresponents 2 objectius i els seus corresponents 10 carrets. El "non-plus ultra" són uns llibres increibles que em va regalar ma germana (un petonet, sorellina!) que parlen de Mèxic i amb els que ja m'he pogut transportar aquests dies en terres de tequiles, i una preciosa guia de Mèxic que vindria a pesar 2 grams més que el Don Quijote de la Mancha (versió completa amb prolegs).

Aixi que aqui em teniu, fent rentadores "last-minute", fumant pitillos davant de la motxilla amb el posat de Paul Newman, tot amenaçador i aixecant la sella com volguent dir "Me olvido, de algo, nena?". Com si la motxilla hagués de prendre vida d'un moment a l'altre i escupir-me el mitjó foradat que ha passat a engreixar la seva bonica panxa de viatjadora infaticable.

No sé què faig aqui davant l'ordinador....AAAAAAAAAAHHH!!!!!

Un petó a tots i totes i una abraçada ben forta!!!

P.D. El proper dia, recordeu-me que us expliqui el Plan B, un pla estratègic i infalible contra segrestos.

P.D. 2. Els xavalins de la foto podriem ser el Bere i jo???La veritat és que és una trobada intergalàctica...

Au, salut i que viva México, cabroneeeeeeeeees!!!!!!!!!!

Què anava a dir...

2007-08-07T16:50:00.000+02:00

Primer de tot, benvinguts!

La idea del blog sorgeix pel viatge a Mèxic que farem el Bere i jo, amb el propòsit d'anar-vos explicant la ruta que anem fent, i penjar les fotos dels paratges per on anirem passant. Ja veurem què va sortint d'aquest experiment internautico galàctic...

Per tal que tot això encaixi hi ha un link a la pàgina amb el nom de "Fotografikkus". Clickant allà us envien a la meva pàgina del Flikr, q seria una comunitat de condivisió de fotos molt ben parida.

De moment us deixo una imatge. Potser un bon títol per la fotografia seria "romàntiques necessitats"?

Per qui entri...salut i bona vida!