Que pinche pasa cuate??!!!
el viatge comença a prendre color, i cada pas en aquesta ciutat suposa submergir-se en una nova experiència...visual, gastronòmica, social...
ahir a la nit vam sortir gairebé tots els de la residència (ben be uns 18) i vam anar a una festa a casa d'un tio, evidentment amic d'un amic d'un de la residència...vam comprar cosetes per beure i ens vam presentar a la festa amb tot el morro però amb unes 40 birres, amb la qual cosa vam ser ben rebuts. Entre sons salseros vaig estar parlant amb uns tios mexicans, un de chiapas i l'altre de DF. El de Chiapas em va explicar una anèctoda increible: es veu que quan estava la universitat va estar sortint amb una tia durant força temps. Al cap de 2 anys que es coneixien la noia li va revelar un petit secret: "cariño, soy guerrillera", concretament del EPR (Ejercito Popular Revolucionario). Incrïble.
Aquest matí, la guerrilla catalana armada amb una càmara de fotos sota el braç ha anat a disparar allà on fa més mal: al centre del D.F. Hem anat a fer una volta pel famós Zócalo, la plaça principal i cor de la ciutat, sota la qual es troben les runes aztecas de Tenochtitlán. Casualment avui hi havia una trobada cultural dels pobles d'Oaxaca, un dels estats del sud als que anirem amb el Bere. Hi havia balls tipics aztecas, menjars típics dela zona i moooooooolta gent. He provat unes quantes coses: el tejate, (una beguda on mesclen mel,aigua i blat picat) i els chapulines (ATENCIO: saltamontes fregits i trossejats amb una espècie de pebre vermell dolç...i us haig de dir que no éren dolents. Tranquils, tampoc es convertiran amb la meva base dietètica, us ho asseguro..). També hi havien una espècie de chamans que purificaven a la gent amb incens i fulles d'una planta que desconec. I molta música. Després hem seguit caminant pels voltants de la plaça, per la Calle de la Moneda i contigus, que són plens de gent que ven de tot. I quan dic de tot, vull dir de tot: rotuladors per escriure cd's, peluches, menjar, tovalloles, llums petits per llegir, hules de plàstic per la taula...i un llarg etcètera de productes sense sentit i sense lògica units pels crits dels venedors " veinte, veinte, veeeeeeeeeeeeeeeeeinte pesos!!!!", i pel perfum invadent de menjar no apte per estómacs delicats. El passeig s'ha acabat en sec quan s'ha posat a ploure violentament. Ens hem refugiat provisionalment dins l'església del zócalo,però en vistes que no tenia intenció de parar hem corregut fins al metro i així, tot xops, hem tornat cap a casa, (1 hora i 1/2 de camí, que no és moco de pavo...).
Ara, relax. Una bona recepta per anar-me fent a la idea que sóc a Mèxic, i per anar assimilant els colors, les olors, els sabors, els rostres...
Fins demà, amics!
2 comentaris:
Quina enveja tros de chicano. Veig que has optat pel millor camí a l’hora de viatjar: ser un més del país que és com se’n gaudeix més. Et proposo un repte. Per mi, home d’escàs món, ignorant on els hi hagi, la imatge de Mèxic és la d’un paio assegut al terra, amb l’esquena recolzada a la paret i un gran barret de mexicà que li tapa la cara per fer la migdiada. És el que veia a les pelis de l’oest. Imagino que, òbviament, no és això amb el que t’has trobat. Però si tornes amb una fotografia com la que et descric et convido a sopar. És aquesta la juguesca. Si provoques la foto, si no és natural, et ficaré l’objectiu per el mateix anus. Agafes el repte? Una abraçada de les fortes, per tu i pel Gangu.
Spidermà
ei kima! Accepto el repte, tot i que el Bere em diu que aquesta gent amb poca feina es troben al nord del país, i nosaltres nem cap al sud. Tot i això, una juguesca és unam juguesca, i un mexicà es un cony de mexicà, aixi que jo també espero trobar-me'n un i donar-li records i ànims de part de tota la comunitat catalana.
Publica un comentari a l'entrada