Hi ha silencis que parlen. Són silencis de paraules sospeses a l'aire, que gravitenen el no-res. I de tant en tant, es despenja un gest, una senyal.
Avui he trobat un didal pel carrer. Recordo que de petit sempre tafanejava entre les caixes de l'àvia, i aquella més misteriosa, la que més em sorprenia, la més màgica de totes era la que contenia tots els estris de costura. Em meravellaven aquells coixinets on hi havien clavades centenars d'agulles, algunes petites, altres enormes...Pensava "la iaia les sap fer anar totes". I, de fet, era així. Samarretes estripades, mitjons foradats, pantalons que s'havien d'allargar...cada peça tenia el seu ritual, el seu modus operandi per ser arreglada. Només un detall era immutable: aquell caputxó metàl·lic farcit de minúsculs sotets que l'àvia s'enfilava al dit petit. Em fascinava. De vegades li demanava i me'l posava jo. Era com si, de sobte, em convertís en un petit monstre amb un dit de metall...i era molt més fort, invulnerable al dolor!
Hi ha silencis que es claven com agulles...i nosaltres ja no som aquells xiquets que jugaven a ser invencibles.
2 comentaris:
Jo... es que no l'he acabat d'entendre... ja saps que a mi si no m'ho dius més clar... jeje Llavors al final et punxaves o no??
A l'espera de la propera història!!
sergi ets un capullu!..reconeix que t´ha lliscat una llàgrima galta avall..
Publica un comentari a l'entrada